11 janvier 2005

'chabat lo temps de la vergonha !

Los manuaus d’istòria avián redusit los pòbles occitans a de simplas « panholadas » : oblidat lo reiaume daus wisigòts, folclorisat l’immense raionament daus trobadors, minimisat las revòltas daus crocants e daus camisards, e enterrada la renaissança mistralenca.
La vertat es differenta e avem uei tota una memòria a tornar farjar. La França a bastit sa grandor sus las cendres dau desvolopament avortat de la cultura occitana. Ne’n a tirat lo son drech escriut, una part importanta de la sia literatura, e i a pres un riche vocabulari (mai de 1500 mots directament surtits de l’occitan son emplejats corrament en frances).
Tot parier gràça au genia occitan, lo monde a pogut descrubir l’Art d’aimar, la literatura li deu la lirica e la quasi invencion de l’escriutura poetica europeenca moderna, e la femna li serà reconeissenta a jamai de la sia primiera vertadiera emancipacion. Lo Peirigòrd a aufert Montaigne e La Boetie, la Gironda Montesquieu. E lo darrier grand umanista sacrificat sus l’autar dau nacionalisma, Jean Jaures, veniá tanben dau sud occitan, ne’n parlava e escriviá la lenga.
Dia ! Quela lenga qui es nòstra, quela lenga richa, tan graciosa, qui nos fai riser coma purar, qui nos toca jusc’au pus prigond de l’arma, quela lenga la devriam renegar ? E tot pariers coma fuguèt miserable e vergonhosa la guerra sauvatja, tala una crotzada, que li fuguet menada dau temps de son esplandor per daus governaments avuglas e ignorants.
Uei enquera, en Peirigòrd l’Educacion Nacionala refusa en pitit çò qu’accepta en grand dins d’autras regions de França, coma la Còrsa o lo País Basc . Perque enquera barrar daus cors de lenga d’òc quand ne’n demòra qua’iment pus ? Perqué enquera tustar e espotir las darrieras chanças de veire transmetre nòstre patrimòni millenari a nos enfants ? A Peirigùs, a Sarlat, Sent Ciprien, Mussidan, …, pertot dins nòstre Peirigòrd exista una demanda legitima d’ensenhament d’occitan. Los Peirigordins son fiers de lor lenga e de lor cultura qui a tant donat a l’umanitat e dempuei tròp longtemps mespresada per daus necis franchimandants que an pas jamai ren compres a nòstre país. Aura, per que l’arma dau Peirigòrd ne se morissa pas per totjorn, es temps que se ‘chaba lo temps de la vergonha e que venha enfin lo temps de la fiertat.


L’arma : l’âme.
Franchimandants : ceux qui souffrent d’ethnocentrisme et croient qu’il ne bon bec que de Paris.
La vergonha : la honte.